vagina dentata organ
       "cristall music"
                                                       

 

   Barcelona, 5 de octubre 2007.  Auditori del MACBA (Festival LEM)

 


por Antoni Mateu Biosca

“El veritable torero no s’enfronta a la mort,
sinó als seus propis fantasmes”

apoteòsic, magistral, monumental         

   Introducció-Trobada

Val la pena explicar qui és Jordi Valls i què és Vagina Dentata Organ? No =>.


El mateix dia del concert (sic) tornava pel carrer d’Elisabets parlant amb la meva dona, quan de sobte hi va haver un curtcircuit. Ella va dir “És el Jord...”, jo no sé què li deia i ell es va girar. Era el Jordi Valls. Havia reconegut la meva veu. El vam acompanyar fins al Boadas per beneir la trobada amb sengles drys martinis.

—Ahir vaig veure en el suplement d’El Periódico gairebé una pàgina dedicada al concert d’avui. Quina sorpresa. Sembla allò que algú anomena mainstream però que mai sé què cony és...

—Millor que de conys parlem de la Vagina. Però primer de tot brindem, encara que no sigui l’hora de l’Angelus, per la nit que ens espera. Cristall Music és la litúrgia que he orquestrat i -mai millor dit... ha, ha, ha...- per a aquesta nit. La comunió de l’espectre de Salvador Dalí, de la música d’Enrico Toselli, dels timbals i del satanisme gens explícit, entre d’altres coses!!!

ver la receta de Jordi Valls
¿cómo se prepara un dry martini?

—Doncs quin aiguabarreig...

—No diguis obscenitats. Una litúrgia, una missa sacrílega, on l’ortodòxia i l’heterodòxia es barregen...

—I tot això en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el MACBA. No sé si és un honor per a ells o per a tu.

—Els museus, i precisament aquest i altres de la mateixa mena, són les presons de l’art. L’art està a tot arreu menys en els museus, com la música, que mai està en els cedés... Mai he comprat un cedé! Tornant a l’art, Damien Hirsth va dir que l’art és la nova medicina. Ho nego rotundament. L’art és una droga que sana... I tornant a la teva pregunta: més que un honor mutu és un mutu sacrilegi. Ara t’ho puc dir: al final de la cerimònia trencaré un mirall: espero que almenys tingui set anys de malastrugança el MACBA.

—Brindem per això. Al final presentes la teva nova obra artística: el teu nou cedé, o haurem d’esperar unes setmanes?

—Hi ha hagut sort. El nou cedé es presenta avui, després de passar per l’església del Pi perquè fos beneït... Un té apòstols a tot arreu. Som una secta. Music for the Blind és un nou graó cap al paradís ple de verges en el qual creuen els musulmans, millor això que estar en el cel al costat de sants jugant a la botifarra tot el dia o, pitjor, tota l’eternitat.

—Feia molts anys que no et veia tan animat. La teva tornada a Catalunya t’ha inspirat.

—No és per re, però aquest país inspira molt, però que molt... Ho sento molt. T’he de deixar perquè encara he d’assajar i acabar de perfilar alguns detalls... L’Altíssim mai no descansa i cal estar sempre a l’aguait.

 

   Cristall Music

El breu auditori del MACBA sense butaques. Entra la gent i s’asseu al terra: Déu meu, però si aquesta joventut ha nascut cansada!!! Passa el temps i es barregen les edats: “Des de La Edad de Oro que no ha actuat, i d’això fa més de vint anys, excepte en algun vernissatge amb alguna acció...”, “No sé res d’ell excepte el que he vist al YouTube. És que en el 84 jo encara no havia nascut”... Vaja, vaja.

Pels altaveus deixa de sonar el fil musical -encara sort que només era un fil i no una soga- i comença a escoltar-se música clàssica que a poc a poc deixa pas al malson sònic d’Un Chien Catalan, els sermons de The Perpignan Killings i la sepulcritat de The Great Masturbator. Silenci. Apareix una violinista, Bernarda Jones, que interpreta una peça popular d’Enrico Toselli, la música amb què es rebia Salvador Dalí al Maxim’s de París. Entren a acompanyar-la una viola, a càrrec d’Irene Argüello, i un violoncel, el d’Oriol Aymat, tot un trio de corda, que desenvolupen de nou la composició de Toselli i alguna altra de Bach i Schubert. L’esperit de Dalí es manifesta en unes breus raneres, o era el respirar dels intèrprets? Quan la joventut encara asseguda ja començava a moure’s a causa del cul adormit i els caps es giraven al company de torn per fer algun comentari -arribarà el dia que en els concerts es respecti el silenci?- es comença a barrejar la música “clàssica” amb el so dels timbals de la Malèfica del Coll de Gràcia... Entre el públic s’esmunyen els timbals i, per fi, tot el món dempeus.

En el ruedo —repeteixo: en el ruedo— format pels timbals apareix Jordi Valls, d’escrupolós negre i abillat amb un barret i una màscara venecians: la del cartell: la que duien els metges quan la pesta assolava la ciutat italiana: els ingenus doctors duien aquestes màscares amb un gran bec, on col·locaven i cremaven unes herbes per defensar-se de la pesta. Si primer Jordi Valls dirigia els tambors, a poc a poc la seva direcció esdevé una dansa més que tribal, catatònica, extàtica... La seva desaparició del ruedo fa que aparegui en l’escenari, on comença a destrossar les 666 ampolles que cobrien la paret del fons. A cops sobre una roca, amb un bat, contra el sòl, les 666 ampolles es transmuten en una catifa de la qual brolla música. En la sala es barregen el so dels timbals i el so dels cristalls pels altaveus: estrèpit de destrucció, passos sobre la destrucció... El silenci de Jordi Valls barrejat amb el deliri del públic. La sang raja dels seus braços. Trossos d’ampolles arriben fins al sostre. En l’oïda es barregen crits, tambors, cristalls vilment copejats o tristament xafats. L’èxtasi persisteix. Jordi Valls, cec com els ulls del seu últim disc, balla ja sense màscara al voltant dels timbals una mena de mística tribal. Torna a l’escenari a seguir agitant la massa amb la destrucció de cristalls. [Per la meva orella esquerra escolto els tambors i per la dreta, a través de l’altaveu més proper, el cristal·lí so de les sabates de Jordi Valls caminant sobre la destrucció.]

Els liturgiants desapareixen per on han vingut i la litúrgia ha acabat.

Entre el públic reaccions de tota mena, bàsicament buscant explicacions racionals al que no en té. Òbviament, si no es re/coneix que la música de Toselli estava relacionada amb Dalí és un pas enrere, però el més important és la reacció visceral que produeix Cristall Music més que intentar assimilar, raonar, racionalitzar i comprendre el que significa tot això.

Potser siguin vint-i-quatre anys els que han passat des de l’actuació de Vagina Dentata Organ, però durant aquest gairebé quart de segle mai hem perdut el fil del que han fet Vagina Dentata Organ i Jordi Valls en tots aquests anys. Una línia contínua dedicada a acabar amb totes les ànimes càndides (si existeix l’ànima i, si escau, si encara n’hi ha de càndides) d’aquest món i, si n’hi ha d’altres, de móns.

Després de l’actuació, Jordi Valls comentava que s’havia sentit com un torero —no em vaig atrevir a preguntar-li si havia tingut un orgasme durant la seva corrida— i que havia sentit com exorcitzava alguns fantasmes que li atordien des de feia anys. Segur que ara els troba a faltar.

   Music for The Blind

Quart cedé de Vagina Dentata Organ i vuitena obra comptant els seus anteriors quatre elapés. Tota una sorpresa. Catorze minuts i trenta-vuit segons repartits en cinc breus temes. Realitzat entre Londres i Barcelona i made in Catalonia. Una sàvia barreja de la castració visual humana i de la bellesa sonora. Un regal per a la vista i l’oïda. Com tots els seus discos: impossible d’oblidar.

PD: curiós que l’article de Julián Álvarez també parli de toros…=>

                                                                                                                 en castellano =>

 

Antoni Mateu Biosca
5-6.10.2007
fotos © cinisme i estoïcisme (excepto los 2 carteles)
    [escoltant Music for The Blind de Vagina Dentata Organ
     i Encounter de Itaru Oki & Otomo Yoshihide]                                                   



         crónicas de conciertos            ValladolidWebUnderground

 

para improperios y cagarsendios =>